EL PEROLET

El pasado día 21 en la clase "El valencià en el seus textos" que imparte Vita Luque, nuestro compañero Paco Martí leyó un breve texto que había escrito sobre una historia por él vivida. Tras concluir su emocionada lectura, acordamos publicarlo en este blog para que sus sentidas palabras tengan una mayor difusión.

“En el pas de l’existència, els llocs cobren una força especial en els sentiments i remembrances.

Els éssers humans, en el curs de la vida, passen per situacions on persones, objectes, colors, sons, olors o qualsevol espai que des d’un determinat angle s’observa, adquireixen tota la immensitat d’una vivència inoblidable.

Quan s’entra en la vellesa, això floreja i les imatges d’aquell instant fan recrear certa nostàlgia... i la necessitat de contar-ho.

En casa hi ha un perolet que és molt estimat. Els meus néts senten la curiositat de saber el perquè d’aquesta estima, i jo el plaer de contar-ho.

- Iaio, per què eixe perolet te l’estimes tant?

- Mireu, este perolet és de l’aixovar dels vostres besavis; els el van regalar quan es casaren l’any 1926. S’usava per a fer el menjar. En totes les cases hi havia un foguer de llenya on es coïa tot el que era necessari.

- Per això l’estimeu tant?

- No precisament... Té més coses... En aquell temps no hi havia supermercats ni botigues com les que avui coneixeu; el menjar es recollia directament del camp, i cada família havia de valdre’s per ella mateixa. Això suposava molt de treball. Com que escassejava el menjar i no hi havia prou de pa ni res per a fer rues, mon pare s’emportava este perolet i es feia el menjar a l’hort. El perolet se’l deixava damunt d’un taronger per al dia següent –sempre cap per avall, perquè els animalets no feren nius–.

- I tu estaves amb ell?

- No, el iaio va nàixer l’any 1931. Quan tenia cinc anys hi hagué una guerra, i el perolet es quedà tres anys en el taronger. Més tard s’acabà la guerra i nosaltres, els xiquets, anàvem a ajudar a les faenes del camp, de manera que el perolet esta vegada l’usava jo –el vostre iaio– pel mateix motiu que mon pare... per necessitat.

- Que a l’hort tenies cuina?

- Cuina?! No n’hi havia ni a les cases! En aquell temps es cuinava damunt d’uns ferros com eixos on fan les paelles a Benicàssim, però més xicotets. A l’estiu, al mig del corral, i a l’hivern, a la ximeneia.

- Com ho feies a l’hort?

- Posava tres pedres, el perolet damunt i baix el foc amb llenya. Mentre treballava la terra, vigilava que el foc no s’apagara.

- Quina mena de menjar coïes?

- Hi havia molt a coure: carabasses, creïlles, bledes, cols, bajoques, fesols... Tot allò que sembràvem i collíem nosaltres mateixos.

- I no ficaves carn?

- Alguns caragols... i un grapadet d’arròs, quan n’hi havia. Estava bo de veres!

- Iaio, quants anys tenies?

- Deu o dotze, per ahí.

- I no anaves a l’escola?

- Els majors ho tenien molt complicat i els xiquets deixàvem l’escola per a ajudar a casa. Hi havia molt a fer: cuidar dels menuts, recaptar llenya...

- Per què t’endugueres el perolet a casa? Per què el guardes?

- Les coses canviaren a millor i a l’hort no feia menester... i un objecte humil i trencadís com un perolet de terra cuita, resistint el pas del temps, fent olletes i dormint en els tarongers, mereixia ser estimat i guardat com un trofeu. Mutilat i tot, i havent perdut la tapadoreta... A més, quan ens fem majors ens tornem més sentimentals; vàrem passar tants entrebancs junts...

- Li posem la tapadoreta que tens a la lleixa?

- Sí, posem-li-la, no ho havia pensat.

- Iaio, ho has pensat bé, això de colgar el perolet?

- Sí, amb tota satisfacció, perquè hui, en la terra d’este lloc, no soterrem un perolet, soterrem un passatge de la nostra vida. El símbol d’una generació que es deixà la pell per fer el millor per a vosaltres, i rendim homenatge a estes persones que mai no fan història... que sols deixen les seues petges en ella, en silenci... la gent major!

Els vostres “agüelos”

Hasta aquí el texto de nuestro compañero Paco Martí al que agradecemos que nos haya hecho partícipes de sus recuerdos y emociones.